Un any sense Ricardo
Fa exactament un any, el 27 de maig del 2024, ens deixava Ricardo Manuel Faura Vidal, el nostre “jefe” durant dècades, a més de marit, pare, aiao, germà i amic. La seua partida deixava un buit immens i és que la seua personalitat era arrasadora i amb una presència que el feia destacar.
Ricardo fou sobretot conegut per la seua faceta d’empresari de la comunicació. Sense ell no haguera existit la TV Comarcal. Fou l’alma màter, l’impulsor, administrador i director durant d’anys d’aquest mitjà que va estendre els seus dominis sobre les comarques de la Costera, la Vall d’Albaida, la Canal de Navarrés, la Safor i la Marina Alta aconseguint comptar amb tres cadenes de TDT i una productora audiovisual. Amb l’eclosió de les xarxes socials, es va convertir en un reporter viral i és que, a més d’entrevistar a polítics, esportistes, artistes i protagonistes de l’actualitat va donar veu a centenars de persones anònimes, veïns de les localitats del seu àmbit de cobertura. Ell va estar darrere de moments mítics del memevalencià com “està tot molt mal”, “Elvira l’alegria de Montesa” i “Emilio José”.
Fou tot un entusiasta de la TV que en la dècada dels 90 va començar a colar-se a les llars però ja abans va destacar com reporter freelance per a grans cadenes com TVE.
Faura també va estar implicat en diverses iniciatives populars i culturals al seu municipi on va presidir durant anys Mapeba, organitzador de la Marxa de Peregrinació a la Basílica de la Verge dels Desemparats des de Canals. Iniciativa totalment consolidada en la localitat amb centenars de participants cada any. De Canals era també tot un enamorat sobretot de les seues festes patronals de Sant Antoni, on a l’any 1981 va ostentar el càrrec de Bandera. Unes festes que gràcies al seu incansable treball i tossuderia són retransmeses en directe cada any per aquesta casa per donar a conèixer a tothom que és ací on es planta la foguera més gran del món.
El seu estil periodístic era molt particular però també la seua vessant humana. Fou divertit, bromista, un enamorat del camp que es va convertir en més que una afició i molt “xiquero”, sobretot als últims anys on va passar moments entranyables amb els seus dos néts. I la família fou el seu orgull, una vida íntima, allunyada de les càmeres i plena de felicitat junt a la seua dona Maria Teresa, els seus fills Javier, Jordi i Clara i les seues respectives parelles. Tots l’enyorem però en els moments que el recordem esbossem un gran somriure.
Un any sense Ricardo
